Els concentradors d'oxigen, també coneguts com a concentradors d'oxigen de tamís moleculars domèstics o concentradors d'oxigen portàtils, es basen en el principi d'adsorció de canvi de pressió (PSA). Utilitzant l'aire com a matèria primera, no requereixen additius. Quan es connecta a una font d'alimentació a temperatura ambient, el tamís molecular adsorbeix amoníac i altres gasos, separant l'oxigen de l'aire amb una puresa del 93% ± 3%. Estan disponibles en capacitats d'1L, 3L, 5L i 10L en funció del seu cabal màxim d'oxigen per minut.
El 1886, els germans Brin van desenvolupar el procés de generació d'oxigen Brin i van llançar el primer concentrador d'oxigen per separació d'aire industrial. A principis del segle XX, els concentradors d'oxigen de fraccionament a baixa-temperatura es van convertir en l'equip de producció d'oxigen industrial principal. Els concentradors d'oxigen portàtils van experimentar un breu renaixement durant el mateix període. A mitjans-i-finals del segle XX, es va llançar el concentrador d'oxigen d'efecte dual{-Med{-Ox Duo Par, que va iniciar la miniaturització i l'aplicació civil dels concentradors d'oxigen.
La tecnologia del concentrador d'oxigen se centra en l'adsorció intel·ligent de canvi de pressió (PSA) i el PSA al buit, amb productes que iteren cap a la portabilitat i el baix consum d'energia. S'utilitzen àmpliament en medicina i salut (oxigenoteràpia domèstica), producció industrial (processament de metalls) i nous camps energètics i de protecció del medi ambient.